El caga tió
jueves, 27 de noviembre de 2008
6 de gener- Reis
L'arribada dels Reis d'Orient a Barcelona
Els tres Reis: Melcior, Gaspar, Baltasar
La Carta als Reis d'Orient
jueves, 25 de septiembre de 2008
Tecnoautobiografia Rachel
Hola internaut@s!!! Vaig néixer en plena revolució industrial i, per tant, sóc una immigrant digital. Ja fa doncs, uns quants anys que volto per aquest món i tinc alguna que altra anècdota en relació amb les “velles” tecnologies. La primera anècdota que em ve al cap data d’inicis dels anys noranta. Jo tenia un noviet que estava fent la mili a la base naval de Rota (Cadis) i, com que en aquella època no hi havia telèfons mòbils, doncs per enviar-me notícies meves, des d’alta mar, em va escriure un telegrama. La meva sorpresa va ser quan, des de l’intèrfon, em va trucar el carter i me’l va donar: va ser –recordo– molt i molt emocionant. A més, el curiós era que estava escrit en castellà perquè no el deixaven escriure en català. Ja veieu quins temps!!
Una altra record que tinc relacionat amb el mòbil és que, quan jo estava en plena adolescència i, com he dit, no existien els mòbils (o almenys no estava a l’abast de gairebé ningú), recordo que ens esperàvem a casa per rebre la trucada del nostre “estimat” per dir-nos “bajanades” d’enamorats adolescents o dels nostres amics per fer plans, la qual cosa feia que passessis molt més temps a casa perquè sempre estaves pendent d’alguna trucada. Relacionat amb això de l’època del “no-mòbil”, recordo que hi ha una pel·lícula molt divertida del Woody Allen –ara no en recordo el nom– en què el protagonista va trucant des de totes les cabines a la seva secretaria perquè sàpiga sempre on es troba.
A part de la telefonia antiga, recordo també la tele en blanc i negre de casa meva. El que no recordo és si ja va ser amb l’entrada de la tele en color que el meu pare es passava els divendres veient el programa “La Clave” del José Luis Balbín i menjant pipes al sofà. Ah, i recordo que, en aquella època, tampoc existien les bosses de pipes pelades i a mi m’agradava molt que el meu pare em fes petites muntanyetes de pipes que pelava ell mateix. Recordo que m’encantava posar-me-les totes de cop a la boca, estaven boníssimes!!!! Ai, eren temps en què només teníem dos canals a la televisió: tve i la segona!!!! No teníem gaire elecció.
A part, també recordo les cintes de K7 (la meva primera cinta original va ser del David Bowie i me la van comprar quan tenia 14 anys) i el tocadiscos del meu pare que em “flipava” perquè podies posar fins a sis discos –crec que eren– i quan acabava un, en baixava un altre. Al·lucinant per l’època!! També recordo que abans que entressin els ordinadors i les consoles a les cases, el meu pare , per exemple, tenia una màquina d’escriure de la marca IBM, que era la bomba. Recordo especialment les boles que es posaven per cada tipus de lletra diferent: eren platejades i negres. I per jugar a l’ordinador fèiem servir el commodore 64, un robust ordinador de l’època del paleolític que em permetia jugar al bàsquet amb el Julius Erving.
I, de moment, això és tot el que em ve al cap fins ara. Però segur que em deixo moltes coses que, a mida que va passant el temps i les TIC ens van envaint, fan molta gràcia recordar.
Fins aviat
Una altra record que tinc relacionat amb el mòbil és que, quan jo estava en plena adolescència i, com he dit, no existien els mòbils (o almenys no estava a l’abast de gairebé ningú), recordo que ens esperàvem a casa per rebre la trucada del nostre “estimat” per dir-nos “bajanades” d’enamorats adolescents o dels nostres amics per fer plans, la qual cosa feia que passessis molt més temps a casa perquè sempre estaves pendent d’alguna trucada. Relacionat amb això de l’època del “no-mòbil”, recordo que hi ha una pel·lícula molt divertida del Woody Allen –ara no en recordo el nom– en què el protagonista va trucant des de totes les cabines a la seva secretaria perquè sàpiga sempre on es troba.
A part de la telefonia antiga, recordo també la tele en blanc i negre de casa meva. El que no recordo és si ja va ser amb l’entrada de la tele en color que el meu pare es passava els divendres veient el programa “La Clave” del José Luis Balbín i menjant pipes al sofà. Ah, i recordo que, en aquella època, tampoc existien les bosses de pipes pelades i a mi m’agradava molt que el meu pare em fes petites muntanyetes de pipes que pelava ell mateix. Recordo que m’encantava posar-me-les totes de cop a la boca, estaven boníssimes!!!! Ai, eren temps en què només teníem dos canals a la televisió: tve i la segona!!!! No teníem gaire elecció.
A part, també recordo les cintes de K7 (la meva primera cinta original va ser del David Bowie i me la van comprar quan tenia 14 anys) i el tocadiscos del meu pare que em “flipava” perquè podies posar fins a sis discos –crec que eren– i quan acabava un, en baixava un altre. Al·lucinant per l’època!! També recordo que abans que entressin els ordinadors i les consoles a les cases, el meu pare , per exemple, tenia una màquina d’escriure de la marca IBM, que era la bomba. Recordo especialment les boles que es posaven per cada tipus de lletra diferent: eren platejades i negres. I per jugar a l’ordinador fèiem servir el commodore 64, un robust ordinador de l’època del paleolític que em permetia jugar al bàsquet amb el Julius Erving.
I, de moment, això és tot el que em ve al cap fins ara. Però segur que em deixo moltes coses que, a mida que va passant el temps i les TIC ens van envaint, fan molta gràcia recordar.
Fins aviat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
